Inicio -> Sant Antoni de Portmany -> Història

La cultura i les festes al segle XX

Torna Imprimiu

La cultura y las fiestas en el siglo XX

Un dia de festa grossa: el sant Bartomeu de l'any 1931

Llegint les cròniques de l'època hem trobat una informació referida a la celebració de la festa de Sant Bartomeu de l'any 1931 a Sant Antoni de Portmany, que ens ha interessat per la seua curiositat i ens ha convidat a fer una reflexió sobre l'organització dels actes de la festa major. Aleshores Sant Antoni era un poble petit, tranquil·líssim, poblat de pagesos i de pescadors. Justament aquell any havia arribat un entreteniment nou: en Vicentet de na Marca va inaugurar el cine Torres. La població del municipi de Portmany no devia passar gaire de 5.000 habitants.

Sant Antoni era un poble rural i mariner que esperava com es gat sa coca que arribàs el dia de la festa major, sant Antoni Abat, patró de la festa d'hivern, i Sant Bartomeu, patró de la festa d'estiu. I els portmanyins esperaven el dia de la festa per gaudir del dia de descans i celebrar-lo reunits amb tota la família a l'entorn d'una gran taulada convocada per un bon i sumptuós dinar: un dia de repòs i un bon dinaret han estat sempre la millor manera de celebrar la festa. Aleshores era alcalde del poble en Vicent Costa Ferrer, Rova, i rector de la parròquia Mn. Bartomeu Ribas i Ferrer (1882-1971).

L'organització dels actes de la diada de Sant Bartomeu, que es celebrava el dia 24 d'agost d'aquell 1931, anava a càrrec de l'Ajuntament, de l'església parroquial i de la Societat Esportiva Portmany. Però el veritable animador de la festa major va ser el rector, don Bartomeu, el qual també celebrava la seva onomàstica. El rector era un home de vocació religiosa i social provada i reconeguda pel poble, dotat d'un ingeni creador extraordinari, capaç de mobilitzar tot el jovent del poble i admirat per tothom. Un home ben donat a la matemàtica i a la física, a l'agricultura, a la catequesi que impartia al seu hort a l'ombra de la figuera recordada per la gent d'edat que hi va assistir, autor i director de teatre, escenògraf originalíssim capaç de sorprendre el públic en cada muntatge, amb els decorats mòbils i efectes especials.

Pel que fa a la seua col·laboració en la festa de Sant Bartomeu de l'any 1931, la seua aportació principal era la part religiosa, la missa de la festa major i la processó; però també era fonamental la seua mà en altres entreteniments com són ara les sortides i divertiments a l'entorn d'aquell personatge popular construït de fusta anomenat es Bambo i així mateix devia assessorar amb tota la seua pràctica i enginyeria particular en la construcció i preparatius de la regata de tines a la vela, i en l'organització de la regata de bots a rem.

Per altra part la Societat Esportiva Portmany, era l'encarregada d'organitzar el ball «modern» que es celebrava a la seu de la societat, que es trobava a l'entrada del poble, al carrer Miramar. Mentre que a la casa particular del batle es repartiren cent-cinquanta pessetes als pobres del poble que no havien rebut la llibreta d'estalvi en la festa d'homenatge als vells que s'havia fet.

Aquell dia es varen celebrar quatre misses, a més de la missa de la festa major, presidida per Mn Rafel Oliver i l'homilia predicada pel doctor Narcís Tibau, que passava els estius a Sant Antoni, i va tractar del panegíric de Santa Agnès; la missa va ser cantada pel cor parroquial que va interpretar la missa d'Angelis a dos veus. Acabada la missa hi va haver processó, amb exposició de totes les imatges de l'església pels carrers del poble i acabada la processó tot el poble va ser convidat per mossènyer a la casa parroquial, d'ensaïmada i licors.

A la tarda continuaren celebrant-se els actes programats. A primera hora hi va haver regates de bots a rem i de xalanes; i tenim una nota que es mereix ser comentada: varen ser guanyadors en Josep Torres i n'Antoni Bonet. I encara una altra nota ben original: "Se suprimió la de las tinas a vela por exceso de viento ". Ens podem imaginar els preparatius d'aquesta regata de tines a la vela, unes proves d'equilibri i de pràctica d'ingeni per plantar les veles llatines; per més que ho hem intentat no hem pogut treure més informacó sobre la construcció de les tines armades a la vela, però algunes persones majors recorden que es feien a partir de mitges bótes.

I acabades les regates hi va haver carreres de bicicletes amb cintes, a les quals hi varen participar nou joves del poble i un de fora poble. Devien ser les nou primeres bicicletes que havien arribat al poble? Tal vegada sí. El mèrit d'aquesta carrera consistia a saber mantenir l'equilibri del cos dret i estirat damunt la bicicleta, mentre amb una punxa a la mà intentava enganxar una cinta de color ben enrotllada a un fil que penjava tensat pels dos caps, i guanyava el qui aconseguia més cintes. Segurament aquesta diversió és una evolució d'aquells antics divertiments medievals en què en comptes de bicicleta s'anava a cavall, joc que encara podem contemplar en les festes de Sant Joan de Menorca.

Després baixaren de ca mossènyer a la placeta de davant l'ajuntament, aquell ingeni de fusta, de forma humana i amb els braços oberts, a una dels quals tenia un forat; el joc consistia en saber introduir un garrotet al forat, muntat damunt una bicicleta i guardant l'equilibri i el divertiment venia quan es Bambo, que era mogut fent un moviment circular, podia enganxar algú i donar-li una bufetada: algú l'encertava, però la gran majoria rebia la bufetada, segons comenta la crònica. Ben segur que aquest aparell havia estat muntat per don Bartomeu. També hi va haver carreres de córrer amb una cullera a la boca aguantant un ou, sense rompre'l.

A la nit estava previst disparar un castell de focs d'artifici que també muntava don Bartomeu, però es varen suspendre perquè algun vesí havia presentat queixes; la crònica comenta amb tota la ironia, que era algun vesí que estava fent "exercicis d'equilibri».


El primer cinema

El 5 d'abril de 1931 en Vicent de na Marca projecta la primera pel·lícula a Sant Antoni, al Cine Torres, situat al carrer bisbe Torres. Inicialment eren pel·lícules mudes. L'operador venia de Vila muntat en un ase, feia el seu treball de dissabte i diumenge i se'n tornava cap a ciutat. A aquesta sala també s'hi feien espectacles de varietats i de circ. La música provenia d'unes gramoles on sonaven èxits que com les pel·lícules, solien venir d'Amèrica. Les pel·lícules més aplaudides eren les de l'oest i els grans drames.
En Roberto de na Marca, fill d'en Vicent, va ser un home d'enginy que buscava sempre la innovació i així trobam que l'any 1953 es va inaugurar el Cinemascope amb la projecció de la pel·lícula La túnica sagrada de Henry Koster i el so Dolby, amb la projecció de Pink Floyd, El muro, l'any 1982, d'Alan Parker. Durant la Guerra Civil la sala va ser ocupada per la tropa dels militars i no va tornar a obrir fins l'any 1940, ara ja amb cine sonor, amb la projecció de Los ojos misteriosos de Londres.
Aquesta mateixa família l'any 1972 va obrir una nova sala de cinema al carrer de Barcelona, el Cine Regio, amb la pel·lícula Love Story.


Dos visitants de renom: Noeggerath i Benjamin

L'any 1948 va ser publicat a Mèxic el llibre titulat Contes d'Eivissa pel Club del Llibre Català, amb pròleg de Josep Carner i il·lustracions de Joan Junyer, com autor del qual figurava J. Roure-Torrent, que al prefaci de l'obra explica que els contes que presenta varen ser recollits per Hans Jacob Noeggerath, a l'illa d'Eivissa.

Hans Jacob Noeggerath era un jove investigador alemany, estudiant de romanística, que havia conegut els treballs de dialectologia del filòleg català Antoni Griera durant la seua estada a la Universitat de Halle. Hans Jacob va arribar a Eivissa a començaments de març de 1932 amb la seua família; son pare, el doctor Fèlix Noeggerath (1885-1960), bon amic del filòsof Walter Benjamin (1892-1940), va ser qui el va convidar a visitar Eivissa i va viure a ca seua. La família Noeggerath es va establir a Sant Antoni de Portmany i va viure a diferents cases: a can Bernat Toniet, a les habitacions de La Mutual i tal vegada a can Pep Pere. El jove Noeggerath quan va arribar a Eivissa ja parlava un bon català i va ser ben acollit pels portmanyins, que avui encara el recorden quan anava amb la bicicleta recollint cançons i romanços, contes i rondalles. Solia anar a menjar a la fonda Miramar, del mateix poble. Molta gent encara el recorda amb el renom de Jaume es Pagès. Va morir víctima de febres tifoides un 3 de setembre de 1934 als vint-i-cinc anys i l'enterraren al cementiri de Sant Antoni de Portmany.

Els Contes d'Eivissa que va publicar l'advocat i escriptor català Josep Roure-Torent, són una part dels materials que Félix Noeggerath, el pare del doctorand li havia fet arribat quan l'any 1936, la família va abandonar l'illa d'Eivissa. El llibre conté rondalles tan conegudes com En Pere Bambo, Es mariner burlat, Sa història d'en Joanet, Es conte de ses mentides, Ses tres comares, Conte de sa serra, Es pastoret i s'animal ferotge, S'endevinador, Es germà ric i es germà pobre, Per a posar en xuia, Es ric que va casar-se amb s'al·lota més pobra, Conte de sa botifarra, El Joanet Sense-por, Sa fia del rei i es pastor de porcs. El llibre acaba amb un interessant lèxic dialectal eivissenc.

Pel que fa a Walter Benjamin, nascut a Berlín el 1892 i mort a Portbou el 1940, filòsof, traductor, crític literari i narrador, va fer dues estades a Sant Antoni de Portmany. La primera va ser com a viatger, convidat per la família i amics Noeggerath entre maig i juliol de 1932, La segona visita va ser com a home exiliat, fugint de la persecució de Hitler, entre abril i setembre de 1933. Benjamin escoltava amb gran interès les històries que li contaven mariners i pagesos i anava prenent nota al seu quadern personal.

Va ser un admirador de l'arquitectura tradicional eivissenca, dels costums i formes de vida i del paisatge que oferia l'illa. A Sant Antoni es va instal·lar juntament amb la família Noeggerath a una caseta de la Punta des Molí, propietat de la família Varó. Es va fer molt amic del pescador Tomàs Varó, Frasquito, amb qui feia excursions amb el seu llaüt. A Eivissa va escriure nou relats que constitueixen la Sèrie eivissenca, el diari eivissenc Espanya 1932, assaigs com Experiència i pobresa, escrit durant l'estiu de 1933, escrits autobiogràfics com són part de la Crònica de Berlín i la majoria de capítols de la Infància a Berlín cap al 1900, dues versions de Agesilaus Santander, tres poemes i una cinquantena de cartes.


L'educació

L'any 1936 al poble de Sant Antoni de Portmany hi havia tres aules on s'hi feia escola, una d'al·lots, una d'al·lotes i una tercera de pàrvuls; la d'al·lots i de pàrvuls estaven situades als baixos de l'Ajuntament i la d'al·lotes a un local llogat a la cantonada dels carrers Balansat i Santa Agnès. El cens escolar municipal vigent d'aquell any era de 140 al·lots, 114 al·lotes i 126 pàrvuls. L'Ajuntament, presidit per Josep Marí Colomar acordà:

«Tenint en compte la voluntat de la generació actual d'instruir i capacitar-se per adaptar-se al ritme i les exigències de la vida moderna (...), i considerant que per a major eficàcia de l'ensenyament, és convenient crear en aquest poble dues escoles graduades de tres seccions cadascuna, en base a les tres que actualment existeixen.» (Llibre d'Actes de Ple de l'Ajuntament, de 15 de juny de 1936 a 27 d'agost de 1937, foli 4).

Poc temps després, l'Ajuntament acordà per unanimitat encarregar d'urgència un projecte de graduada a l'arquitecte Forteza, amb sis aules i altres dependències per a activitats complementàries, i sis habitatges per a mestres. Aquesta escola graduada no va ser considerada com una obra urgent per les autoritats educatives franquistes, que varen va posar quasi vint anys a convertir el projecte en realitat. Així, l'escola del carrer de Vara de Rey va ser inaugurada durant els primers anys cinquanta.


Mossèn Bartomeu Ribas i Ferrer (1882-1971) i la seua aportació a la cultura local

Prevere i animador cultural, mossèn Bartomeu Ribas va néixer al carrer de la Mare de Déu d'Eivissa i va ser conegut popularment com es mico, pel seu caràcter nerviós, que va mostrar ja des petit. Va ingressar al Seminari d'Eivissa als deu o dotze anys mentre era rector mossèn Vicent Serra i Orvay, hi va fer els estudis eclesiàstics i adquirí uns sòlids coneixements de matemàtiques i física. Va cantar la primera missa l'any 1907 i exercí el seu primer ministeri a la parròquia de Sant Francesc de ses Salines i més tard a Sant Cristòfol, a l'Hospital, a Sant Carles de Peralta i a Sant Antoni de Portmany. Durant tota la seua vida va viure entregat a ensenyar i donar cultura a tota la població i així al costat de les funcions pròpies d'un home de la clerecia va dur a terme una tasca cultural constant, ensenyant a llegir al·lots i gent adulta, organitzant obres de teatre, conferències, excursions i altres activitats.

L'etapa més significativa de la seua tasca cultural va ser l'estada a Sant Antoni de Portmany entre els anys 1918 i 1941. Són ben recordats i agraïts els seus esforços per curar la gent del grip sofert durant l'any 1918. Don Bartomeu va ser el fundador del teatre d'escenari a Sant Antoni de Portmany: per a cada festa senyalada un grupet d'al·lots preparaven una memorització de poemes, una escenificació d'un passatge bíblic, o simplement una tarda de jocs i entreteniments. El teatre per a ell era una eina pedagògica imprescindible. El públic cada diumenge anava augmentant i les comèdies eren una manera d'omplir amb profit les tardes dels diumenges. Aquestes representacions animaren don Bartomeu a escriure alguns guions per ser representats, inicialment davall els porxos de ca mossènyer i ben aviat s'iniciaren les obres de construcció del local anomenat d'Acció Catòlica adossat al nord de l'església, amb un bon escenari, inaugurat l'any 1934, local que més endavant va aprofitar al grup de teatre Ca Nostra per a la seua activitat. Una de les obres més de més èxit va ser la representació del conte popular En Pere bambo.

L'activitat teatral es va interrompre amb l'inici de la Guerra Civil però l'any següent es reprengué de nou, encara que dins un ambient de guerra i de desconfiança, una mostra de la qual és l'obra escrita per ell mateix, inèdita a dia d'avui, titulada Todo por Dios o por la Patria o En el frente de Aragón, obra que hem de considerar com un document històric i social de la Guerra Civil.

L'any 1941 don Bartomeu va ser destinat per segona vegada a Sant Carles de Peralta, on va estar fins a 1951, quan tornà a Sant Antoni de Portmany fins a la resta de la seua vida. Cap als anys trenta a Sant Antoni de Portmany va crear l'Acadèmia d'estudis Salvi Huix, i amb l'ajuda del secretari de l'Ajuntament, Andreu Tur, del farmacèutic Joan Riera i la seua neboda Lola, impartien classes de totes les matèries, fins i tot de dibuix, de música i d'agricultura.

El seu interès per ensenyar el dugué a crear les Escoles Nocturnes per tal que la gent que treballava al camp pogués assistir a les classes de ca mossènyer. Entre els seus coneixements hem d'esmentar els d'agricultura, matèria que ensenyava a través de conferències, les classes nocturnes i classes pràctiques al seu hort, que era alhora centre d'experimentació, laboratori, aula i biblioteca. L'any 1964 va publicar les seues lliçons d'agricultura dins un llibret titulat Breves Nociones Teórico-Prácticas de Agricultura, en què explica les diferents classes de sòl de l'illa d'Eivissa, les combinacions i proporcions adequades d'abonaments, el conreu d'hortalisses i de llegums i acaba amb una taula de les plagues i epidèmies més freqüents i el remei per combatre-les.

Entre els anys 1930 i 1933, amb algunes interrupcions per raons econòmiques, apareix a Sant Antoni la Hoja Dominical, redactada per don Bartomeu, que recull l'activitat social, parroquial i esportiva de Sant Antoni. Després de la Guerra Civil, el bisbat d'Eivissa publica la Hoja Semanal, en la qual hi havia una secció agrícola que omplia el nostre protagonista.

Mossèn Bartomeu Ribas i Ferrer també fou un gran home de pesca i de cacera. Són ben conegudes les seues habilitats i destresa per a la pesca i també va redactar una carta de les pesqueres de la badia de Portmany, avui dissortadament perduda. De la caça hem de parlar de la doma dels seus cans i del seu gran coneixement de la terra de l'illa d'Eivissa, i així va deixar dibuixat un mapa amb la divisió parroquial de l'illa d'Eivissa.


L'arribada de les religioses Trinitàries

Sembla que va ser a instància de l'autoritat militar d'Eivissa que es va sol·licitar a la Mare General de les Trinitàries que anassin a fundar a Sant Antoni i a Santa Eulària, per encarregar-se de l'educació dels nens i les nenes, ensenyar costura a les al·lotes i encarregar-se de l'atenció i la cura de malalts. Així, el 17 de desembre de 1937 s'embarquen cap a Eivissa les quatre religioses fundadores: sor Maria Lluïsa Adrover, sor Maria de Jesús Ferrer, Sor Maria de la Mercè Noguera i sor Francisca de la Milagrosa Perelló. El primer diumenge, a les deu del matí, feren entrada solemne al poble de Sant Antoni i varen ser rebudes amb gran festa per les autoritats civils i militars, falangistes i poble en general. A l'església parroquial el bisbe Antoni Cardona, Frit, els va donar el discurs de benvinguda i va demanar al poble que les ajudassin en tot el que poguessin. Inicialment no tenien convent i anaren a viure a una casa de la família Ribas Piqué situada al carrer Balanzat.

Ben aviat començaren les gestions per a la compra del solar on s'havia de construir el convent i l'escola. Aleshores era batle en Josep Prats Colomar, Pep Bonet. Compraren un solar de 1175 m2 a Alfonso Ribas per 4.500 pessetes a pagar en quaranta-cinc mensualitats. El dia 19 de febrer de 1939 es va col·locar la primera pedra i l'obra es va aixecar seguint un projecte realitzar pel catedràtic Manuel Sorà. Treballaren en les obres del convent els mestres d'obra Vicent i Pep Portmany i en Joan Fontet. L'any següent ja s'havien acabat algunes aules i ja s'havien pagat per mà d'obra, materials i solar, 15.190,96 pessetes. Les trinitàries varen acabar les obres gràcies a generoses ajudes de particulars i als ingressos obtinguts de nombroses representacions teatrals que es feien al saló d'Acció Catòlica, ajudades pel rector Mossèn Bartomeu Ribas i la seua neboda Lolita.

Les classes de l'Acadèmia nocturna Salvi Huix iniciades l'any 1930 i interrompudes per la guerra es varen reiniciar l'any 1938, ara amb la col·laboració de la religiosa superiora sor Maria Lluïsa Adrover i amb la resta de l'equip: Mn Bartomeu Ribas, Joan Riera (farmacèutic), Sr. Cunillera (advocat), Agudo Clarà (pintor), Pura Ortí de Agudo (pintora) i Dolors Ferrer (neboda de mossènyer).

Les Trinitàries impartien escola infantil i primària i des de l'Acadèmia preparaven alumnes per als exàmens lliures de batxillerat a Eivissa. La superiora va deixar escrits els noms dels primers alumnes de batxillerat:

«Rosita Ribas, Maria Prats Tur, Maria Ramón Ramón, després vengueren ja alumnes i donarem les gràcies a Déu pel feliç èxit dels exàmens. Després, el setembre ingressaren quatre alumnes més: Catalina Prats Tur, Eulalia Marí Valtierra, María Varó i María Luisa Tur. Ingresà a l'Acadèmia María Costa i set al·lots que tnene classes a hora distinta de les al·lotes».

Entre d'altres iniciatives de caràcter social, les Trinitàries impulsaren la creació d'un betlem per cap d'any i Reis, la cavalcada dels Reis Mags d'Orient, el Cant de la Sibil·la (1944) o la festa de la Mare de Déu que se celebrava a la capella de sa Talaia.


Els escriptors

A les darreries dels anys cinquanta una colla d'intel·lectuals i escriptors de la burgesia madrilenya escullen Sant Antoni de Portmany com a lloc per passar les vacances d'estiu. Aquí trobaren un ambient i un espai de llibertat, de la qual els privava la vida gris de la capital. Eren el grup format per Rafael Azcona (1926-2008), novel·lista i guionista cinematogràfic, autor d'obres com El pisito (1958) l'any següent rescrit com a guió per a cinema o Los europeos (1960), obra que recull llocs i records del poble de Sant Antoni de Portmany d'aquells anys. Ignacio Aldecoa (1925-1969), novel·lista, s'inspirà en ambients eivissencs per escriure alguns dels seus relats recollits dins el llibre Los pájaros de Baden-Baden (1965), i la seua dona Josefina R. Aldecoa ( 1926), pedagoga i escriptora, fundadora de l'escola Estilo (Madrid), continuadora dels principis pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza; i encara hem d'afegir-hi el crític d'art Fernando-Guillermo de Castro (1926), promotor del dibuixant Portmany a Madrid, i autor d'un llibre autobiogràfic sobre l'estada d'aquest grup a Eivissa, que porta com a títol Ibiza, la perla olvidada. Memorias de una isla.


El Ca Nostra, una associació cultural i esportiva

El Ca Nostra va ser una associació cultural i esportiva que va néixer l'any 1972 a Sant Antoni de Portmany vinculada a l'activitat catequètica i de la pedagogia de la fe de l'església parroquial. Inicialment va tenir la seu al local d'Acció Catòlica, a la part nord de l'església, amb entrada al carrer Ample. Va ser un centre juvenil de trobada de jovent on es feien activitats de lleure, conferències, audicions musicals, concerts, patinatge sobre rodes, festes juvenils, teatre i esport. A partir de l'any 1981 només va quedar-ne la secció esportiva de bàsquet i futbol sala. Va arribar a tenir la seua revista, anomenada Encrucijada.

Pel que fa al teatre va ser dirigit per l'aleshores rector Josep Marí Ribas, Reiala. Funcionava en dos grups, un infantil i un altre més juvenil i l'activitat va néixer amb una representació de quadres nadalencs, La rosa de Navidad, a càrrec del grup infantil, i dels sainets còmics Sindo el tonto i Curando a un sordo, a càrrec dels majors. Després es varen representar La barca sin pescador d'Alejandro Casona, amb la qual es va estrenar l'escenari del nou Cine Regio; El raterillo, Asamblea general de Lauro Olmo i Pilar Enciso; La mordaza, d'Alfonso Sastre, Fedra de Miguel de Unamuno, escenificacions de poesia del segle XX (Lorca, Machado, Alberti, M. Hernández, Paz, Neruda o Brecht, entre d'altres).

A partir de 1976 la major part dels membres del grup de teatre de majors ja es trobaven estudiant fora de l'illa i a Barcelona es seguien preparant muntatges que eren estrenats allí i després es representaven a Eivissa, com Assemblea general, ara en català, Contra la guerra, amb textos de Neruda i de B. Brecht, Coses de sempre, tragèdia escrita per Marià Torres. Als vuitanta es va recuperar l'activitat amb Dios de Woody Allen i s'inicia una etapa de representació de rondalles de Joan Castelló, adaptades i dirigides per Marià Torres i interpretades per estudiants de batxillerat: Es geperut i ses fades, Es adagis, Es ca des paperet, Conte de sa rateta, Sa sogra de sant Pere, Es fameliar, Es barruguet, Sa bruixa de la Mola. Aquestes rondalles es varen fer molt populars i varen tenir un gran èxit a les representacions a les ballades de pous i fonts i a les festes de poble. D'aquests anys cal destacar l'escenificació del Romancer eivissenc, amb música catalana medieval.

Quant a l'activitat esportiva, hem de destacar que per primera vegada a la història del poble de Portmany es va dedicar molts anys a la pràctica de bàsquet, iniciada per Ignasi Carrero, aleshores també jove rector de Sant Antoni. Durant els anys 1978 i 1984 el Ca Nostra de bàsquet va jugar a tercera divisió; més endavant es va organitzar una escola de minibàsquet entrenada per Pepe Fraile, que va dur a terme una important tasca d'educació esportiva. La temporada 1984-1985 va néixer un equip de bàsquet femení que va arribar a jugar a la segona divisió balear. La temporada 1995-1996 el Ca Nostra de bàsquet es va classificar en cinquè lloc, el millor resultat aconseguit mai. Al llarg dels anys noranta també funcionava un equip de futbol sala, amb el qual la temporada 1998-1999 es va extingir tota l'activitat esportiva del Ca Nostra.


Artistes i galeries d'art

Durant els anys seixanta i setanta del segle XX, el turisme que arribava a Portmany exigia una gran qualitat en els serveis complementaris, fet que va donar lloc una resposta adequada no solament en la restauració sinó també en el camp de l'art. Així, trobam que dins el poble de Sant Antoni es varen anar obrint diferents galeries on pintors eivissencs i de fora exposaven i venien la seua obra: la Galeria Don Quijote ¿ que va ser la primera que obrí portes, l'any 1961 -, la Sala Vallribera, la Galería Bes Buda, la Galeria Internacional i finalment la Galeria Es Llimoner.

Des de l'any 2000 s'han obert nous espais públics relacionats amb l'art en diferents immobles històrics i emblemàtics de la localitat, com són Sa Punta des Molí, el Molí d'en Simó i el far de ses Coves Blanques i altres relacionats amb negocis de restauració com Can Tixedó (a la vénda de Forada) o Can Cires (a Sant Mateu d'Albarca).

El món dels artistes de Portmany és ben representat pels escultors de la família Hormigo, el primer representant de la qual ja va ser conegut per les seues talles de bastons de savina i altres escultures a partir de vegetals. El seu fill, Antoni Hormigo, ja ocupa un nom de relleu entre els escultors de les illes per les seues talles d'olivera, una mostra de les quals es pot veure a l'entrada de l'Ajuntament de Sant Antoni, obra que representa les Quatre Estacions. Toni Hormigo també és l'autor de l'escultura de marbre coneguda com Es Verro, situada a l'entrada del camí General amb el carrer de Ramon y Cajal, i del monument dedicat a Cristòfol Colom situat a l'entrada del poble, conegut popularment com l'Ou de Colom, obra feta conjuntament amb en Julio Bauzá i en Luis Ojeda.

Cal parlar també dels treballs de fosa de bronze que el més petit de la nissaga dels Hormigo, en Pere Juan Hormigo, entre els quals podem esmentar el monument dedicat a l'historiador Joan Marí Cardona, ubicat a la plaça de l'església de Sant Rafel de Forca o El saliner col·locat al poble de Sant Francesc de l'Estany.
L'escultura feta de pedra que representa un pescador, situada davant l'Hotel Portmany al passeig de ses Fonts és obra de l'escultor mallorquí Antoni Terrassa. A la primera rodona del camí General es troben uns cavalls de fosa, donació de l'empresari local Pepe Roselló.

A partir dels anys setanta es produeix una renovació en la concepció dels espais musicals i així podem destacar les intervencions de l'artista català Lluís Güell en la distribució dels espais i en elements decoratius de la discoteca Es Paradís Terrenal i al cafè musical Cafè del Mar, seguint el gust de la tradició mediterrània, combinada amb elements innovadors que recorden l'obra de Gaudí.

Al poble de Sant Rafel de Forca durant els anys vuitanta i noranta es varen establir tota una sèrie de tallers de terrissa: Kinoto, Bauzá, Tala i Icardi, fet que li va valer al poble la denominació oficial de Zona d'Interès Artesanal. En aquest moment en queden dos oberts; tal vegada el centre cultural Can Portmany pugui ser un estímul per recuperar aquesta activitat, així com el mercat d'artesania que se celebra durant l'estiu tots els dijous al vespre.


L'escola de dansa de Maria Martín i Paco Torres

La parella de ballarins Paco Torres i Maria Martín havien arribat a Sant Antoni procedents de Madrid a les darreries dels anys cinquanta, per presentar el seu espectacle de ballet clàssic espanyol a la sala de festes ses Voltes, Isla Blanca i Ses Guitarres; l'any 1977 varen decidir deixar les actuacions a ses Guitarres i muntar una escola acadèmia de dansa clàssica i espanyola. Era la primera vegada que s'oferia una activitat formativa a la gent jove del poble. Les classes s'impartien inicialment a una sala de la planta baixa d'una residència turística del carrer del Far, propietat de l'empresari Jordi Matesanz. Més tard es va traslladar a l'edifici de propietat dels ballarins del carrer de Sant Antoni. Aquesta escola va projectar la cultura molt més enllà de la dansa.

Paco Torres era un bon dibuixant i des de l'arribada a Eivissa el seu esperit va quedar sorprès per la bellesa i el moviment de la dona eivissenca vestida de pagesa, tema que va servir durant anys per deixar dibuixat al carbó damunt paper; més endavant va traslladar el mateix tema damunt teles a l'oli; però per damunt de tot la seua dedicació a la pintura hem de definir-la com un investigador permanent dins l'art: la seua pintura va des del costumisme ja esmentat, al cubisme, passant pel surrealisme i collage. També va fer provatures amb escultures de pedra, de fusta i tela i de ceràmica. Els passadissos de l'escola i del seu domicili han estat un espai permanent del seu art.

Paco i Maria varen exercir el seu mestratge amb alta professionalitat i són milers les nenes i també nens del poble que han rebut formació física i estètica de la mà d'aquestos dos artistes. Amb els més petits sabia trobar l'equilibri entre tècnica més elemental i el joc dramàtic, amb exitosos exercicis de psicomotricitat, que servien de necessària pràctica de desinhibició dels joves artistes, els educaven en la disciplina de les arts escèniques, sense oblidar la formació d'un públic que massivament assistia als espectacles. Sempre veren ser molt exigents en la disciplina i tècnica de la seua professió i així podem parlar d'un primera figura format a aquesta escola eivissenca, que ha arribat a ser primer ballarí del Ballet Nacional de Madrid com és Antonio García Santillana, conegut com Antonio Márquez dins el món professional actual.

Un altre aspecte molt important de la vida artística de Paco Torres va ser el teatre. Podem dir sense por a errar que l'artista tenia un concepte del teatre com art síntesi, amb el sentit que era molt conscient que l'experiència del treball desenrotllat damunt l'escenari havia de ser la suma de tots els llenguatges artístics. Presidits pel bon gust hi era present el text dramàtic propi o d'altres autors, amb molta freqüència textos poètics i dramàtics de Federico García Lorca, del qual va fer un magnífic muntatge de ballet teatre de l'obra El maleficio de la mariposa l'any 1978. García Lorca va ser motiu d'homenatge en diferents anys, l'any 1978, a l'escola vella, el 1989 a l'escola nova, amb un recital de poemes i uns quadres d'expressió corporal i titelles, i encara l'any 1998, a l'IES Quartó de Portmany amb el títol Recordando a Federico García Lorca (2000), un espectacle a càrrec del grup de teatre de l'institut dirigit per Marià Torres, amb textos i projecció de pintures de Paco Torres i cançons de Lorca acompanyades de piano i de flauta.

Paco Torres va escriure nombroses obretes de teatre per ser representades pels seus alumnes recollides dins el llibre titulat El niño de la caracola (1993): títols com, Las caracolas, El niño-hombre que perdió su historia, La mar ya tiene compañero, El niño que quiso ser caballo, El viejo y el bosque, Los campos de mi tierra, Los cinco luceros, Zurita la paloma, Los olivos, Los pájaros tristes, La respuesta, Càndido y el pez, Sacristana, la lagartija, El círculo blanco, La casa llena de vientos, Coloquio: un rey y un río, Diálogo de niños, Las dos riberas. Molt bon record ens queda dels espectacles com Boda flamenca, Belén gitano, i de la turné que es va fer per tots els pobles d'Eivissa i Formentera, conjuntament amb el Grup de Teatre Ca Nostra durant l'any 1980 amb motiu de la celebració del Congrés de Cultura Pitiüsa.

Els decorats dels escenaris teatrals eren una prova d'excel·lent bon gust, a vegades per la senzillesa d'unes teles col·locades que insinuaven una ambientació, altres vegades pintades amb l'esquematisme propi. Paco Torres dissenyava els cartells anunciadors dels espectacles i els programes de mà. I pel que fa a l'escenografia dels espectacles podem destacar la facilitat amb què presentava i movia els grups d'actors i la plàstica de les composicions escèniques. El vestuari també era dissenyat amb tota cura pel director.

L'Escola de Dansa de María Martín i Paco Torres ha desenvolupat una tasca clau durant el darrer quart de segle i fins l'any 2000, educant generacions de joves de Sant Antoni en el camp de les arts escèniques.

Per Marià Torres.

Data de l'última dimarts, 1 de setembre de 2015


Ajuntament de Sant Antoni de Portmany
Passeig de la Mar 16. CP 07820 Illes Balears (España)
Telèfon:971 34 01 11 | Fax:971 34 41 75
adreça electrònica:
ajuntament@santantoni.net