Església de Sant Rafel

1793. Se sap que l’església de Sant Rafel fou la primera que s’acabà entre totes les que s’havien de construir de bell nou a la darreria del segle XVIII. L’any esmentat, el rector escrivia que s’acabava de beneir l’altar major. Poc després, el bisbe Climent Llozer, a la seua arribada a l’illa (1795), assegurava que el temple parroquial de Sant Rafel era l’únic que havia trobat enllestit, entre tots els que s’havien començat després de l’erecció de les parròquies (1785).

Existiren a Sant Rafel, com a altres bandes, algunes desavinences entre els feligresos sobre el solar on s’havia d’edificar. El bisbe Manuel Abad y Lasierra determinà, amb mà dura, que l’emplaçament fos el que inicialment s’havia fixat. Que era l’actual. Els pobladors des Fornàs i indrets pròxims, que eren els qui havien aixecat la veu perquè es fes a la seua rodalia, no paraven de remoure la qüestió i, per aquest motiu, tots els altres s’apressaren a edificar el temple com més aviat millor, per tal que la voluntat episcopal, que els afavoria, no acabàs mudant-se, com es mudà, posteriorment, a Sant Agustí.

La pressa, segurament, ocasionà que l’església no tengués des del principi la consistència necessària a un edifici de tals característiques. Per això el 1854 ja foren necessàries obres de consolidació molt importants. Es diu que, fins i tot, moltes de famílies deixaven d’assistir a la missa dominical, per por que la volta no els caigués damunt. D’altres, que posseïen carros, anaven a la Mare de Déu de Jesús, a Vila o a Sant Antoni.

Els llaguiosos treballs d’adobar un cantó del temple, que s’havia obert, foren llargs i, quan s’acabaren, es va fer el cor, que encara no l’havien pogut fer. La casa rectoral, que era excessivament petita, fou ampliada. Joan Tur “ Solaies”, picapedrer, que vivia al carrer actual de la Conquista, Dalt Vila, fou el mestre major de tota l’obra. El cost global pujà a uns 7.935 reials, tot i que els parroquians hi varen aportar de forma gratuïta la grava, la calç, pedres i d’altres materials necessaris, així com el transport d’aquells materials que no podien donar perquè no els tenien.
Els porxos són posteriors. Segons figura en una de les bigues, varen construir-se l’any 1877. El llindar de pedra de la porta del temple duu la data de 1926.

La casa parroquial es va créixer considerablement el 1864, després que un nou pla parroquial determinava que, a més del rector, a Sant Rafel corresponia haver-hi un vicari, per al qual es construí la casa que encara en duu el nom, damunt la part meridional de la del rector.

Obres de restauració de la casa rectoral, començades el 1990, han permès conèixer com era de petit l’habitatge primitiu, fet entre contraforts del temple, per tal d’aprofitar tots els murs que fos possible, com succeí a altres temples del segle XVIII. També s’hi descobrí, al mateix temps, un arc que abans restava amagat dins un mur mestre, del qual es pot pensar que correspon al porxo primitiu, just a la sortida de la casa del rector.
El que més ressurt de l’església de Sant Rafel és sense dubte la seua senzillesa interior i exterior. És únic el seu emplaçament, just dalt de la pujada que assenyala el començament de l’antiga Creu de Portmany, on els camins -ara emparats per l’àngel protector dels vianants- s’encreuen repetidament per dirigir-se a diversos indrets de l’illa. No és fàcil de trobar un altre punt per assolir les panoràmiques més belles del pla de Vila i la ciutat d’Eivissa, amb el fons de la mar i la calitjosa Formentera a l’horitzó. Així ho cregué l’arxiduc Lluís Salvador (1867).

El seu campanar, més apuntant que no ara quan substituí l’espadanya primitiva (1900), fou deixat en la forma actual devers l’any 1956. El que més crida l’atenció del temple són, tal vegada, els sis contraforts de la banda de ponent, la part superior dels quals és visible perquè les flaques construccions complementàries que els adossaren no tapen més que la part inferior.

Festa patronal 24 d’octubre.

Església de la Sagrada Família
Can Bonet

L’afluència turística dels anys seixanta ençà ha ocasionat no sols l’arribada massiva de famílies de la península, a la recerca de feina, sinó també els canvis de lloc de multitud d'eivissencs que s’han assentat a algunes rodalies pròximes a nuclis on l’activitat turística és més forta. Així va néixer, al pla de Portmany, el barri de Can Bonet, Can Guillemó i ses Païsses, un dels més populosos sortit del nou fenomen turístic.

Per atendre eclesiàsticament tots els seus pobladors va projectar-se l’església de la Sagrada Família, per ara sols capella filial de Sant Antoni, però que ha de ser església parroquial, segons està previst.

El canonge de la Catedral d’Eivissa, Vicent Bonet Ferrer, donà a la diòcesi el solar perquè s’hi pogués constituir el temple. Com que ell era, quan el donà, delegat diocesà de les Migracions, va manifestar el desig que el temple fos dedicat a la Sagrada Família, patrona de les migracions. Ja que, com s’ha dit, la majoria dels habitants de la comarca són emigrants, forasters o illencs, no podia trobar-se cap advocació millor.

El bisbe Josep Gea Escolano posà la primera pedra de l’església el dia trenta-u de maig de 1986, amb una gran concurrència de poble.

El projecte complet, de la part ja construïda i de la que manca per construir, és de l’arquitecte eivissenc Josep Antoni Zornoza Tur. L’empresa Rafal i Cardonet, S.A. dugué a terme l’obra actual, el desembre del mateix any en què s’havia començat. La benedicció del dia de la inauguració fou presidida pel mateix bisbe, que poc abans havia posat la primera pedra.

És una capella pràctica, blanca i lluminosa, on es troba una imatge de la Sagrada Família, que després d’haver-se restaurat convenientment, perquè feia anys que no estava exposada, a l’església parroquial de Sant Antoni, presideix el temple. També hi ha una imatge moderna de la Puríssima, donació d’una família de feligresos.

El campaneret provisional sosté una campana petita que les Religioses Trinitàries de Sant Antoni no esperaven, per les reformes de la seua casa, i, de moment, serveix per donar avís de les celebracions religioses, especialment dominicals.

Festa patronal: diumenge posterior a Nadal

Església Corona

1885. Fou publicat l’edicte de la constitució de parròquies d’Eivissa i Formentera, per Manuel Abad y Lasierra, primer bisbe d’Eivissa del s. XVIII, després que s’havia eregit la diòcesi (1782). Entre les parròquies de la pagesia figura la de Santa Agnès màrtir.

El temple parroquial s’havia d’edificar de bell nou a la vénda de Corona, del quartó de Balansat, que des d’aleshores quedava constituïda en nova demarcació parroquial. Des que s’havia fundat la vicaria de Sant Josep (1727), la vénda de Corona havia estat assignada, com una compensació, a la vicaria de Sant Antoni.

Santa Agnès és una de les poques parròquies de les quals coneixem els motius de les advocacions que els foren donades. El decret episcopal ho diu ben clar: perquè els pobladors de la comarca de Corona eren molt devots de Santa Agnès.

Els coroners participaven de la gran devoció a la santa perquè es trobaven relativament prop de la cova de Santa Agnès, Portmany, i prenien part en les festes que s’hi feien, des de temps immemorial, de forma particular el dia de sant Bartomeu, 24 d’agost.

Com a tota la resta de temples que s’havien de constituir per les famílies assignades a cada parròquia, les obres del de Santa Agnès començaren aviat, després de l’any esmentat (1785).

Mentre l'església s’anava aixecant, les celebracions religioses es feien a can Jordi, vella i ruïnosa casa de la vénda d’es Pla, que, per la forma d’una finestra acabada en ogiva, encara mostra a l’exterior quina era la part de l’edifici destinada a temple provisional. 1806. L’església de Corona ja estava quasi acabada del tot, però opinions contràries entre els parroquians sobre l’indret on s’havia d’haver fet, per poc no ocasionaren que es tombàs per mudar-la de lloc. Així ho pretenien els qui, des que s’havia començat, no volien que fos constituïda al punt on és. Diferències d’aquest tipus també succeïren a altres parròquies. Si des d’algun punt alt de la banda de tramuntana es mira amb detenció el terrat de l’església, s’hi poden veure diverses altures, de forma esglaonada, que vénen a ser un testimoni clar de l’accidentat ritme de les obres aturades, represes i, segurament, modificades més d’una vegada.
1812. L’església de Santa Agnès sorprèn tot d’una que s’hi entra, perquè és molt més baixa que no les altres de la pagesia. Això, però, no li lleva res del seu valor artístic, ans el fa créixer amb abundor, perquè ressurten més les senzilles i bellíssimes línies de la nau. Crida l’atenció que un temple, no excessivament gros, tengui dues portes exteriors. Inicialment sols en tenia una, la de migjorn, que, en fer-se el bell porxo (1825-1812) hi quedà davall, com segurament tenien previst. El 1870, segons es creu per causa d’un crim de sang que s’hi cometé, molts de coroners decidiren no emprar més la porta. Per això s’hagué d’obrir la que dóna a la plaça, i la primera es va tapar. Darrerament, aquesta tornà a obrir-se (1965), sense que es paredàs la porta nova, i per això era les té totes dues.

Pel que fa a les imatges de l’interior del temple, cal esmentar la de la Mare de Déu del Roser, que es troba a la seua capella, immediata al presbisteri, banda de tramuntana. És una talla de 1812, d’autor desconegut. La resta d’imatges de les capelles laterals, totes de cartró pedra, no tenen mèrits artístics. La de santa Agnès, del centre del presbiteri, és de talla decorada, però moderna.

Festa patronal: 21 de gener

Parròquia de Sant Antoni Abat

1305. El nombre dels pobladors del quartó de Portmany ja havia pujat tant que pensaren en la necessitat de fer un temple propi, que fos una vicaria dependent de la parroquial de Santa Maria d’Evissa. Les seues raons, particularment la de la llunyania que els separava de la parròquia, foren ben vistes per l’arquebisbe de Tarragona, el qual, tot seguit, els autoritzà a emprendre l’obra que demanaven. Junt amb la capella també es construiria un cementeri, destinat a tots els portmanyins que voluntàriament decidissin valer-se’n, sense perdre, naturalment, cap dels drets que com a parroquians tenien reconeguts a la parroquial.

Aquella primera església fou dedicada a sant Antoni pels propis habitants, com s’acostumava a fer, i així es troba documentat el mateix segle XVI. Des d’aleshores, el nom del sant també s’aplicà preferentment al quartó: Sant Antoni o Portmany. Els de Portmany escolliren el port per edificar la primera capella o església. Les posteriors reformes i ampliacions que hagueren de fer-hi, al ritme de les necessitats, no han permès que arribàs als nostres dies cap part considerable de l’església del segle XVI, la qual, segurament, era molt petita.
1644. Obres importants de reforma i conservació, que no sabem exactament quines foren, perquè la documentació no en tracta més que de forma genèrica. S’esmenten moltes de feines de picapedrers, ferrers i fusters. Hi treballà Miquel Ballester, mallorquí, sembla que com a mestre major.
1674-1691. L’estat de l’església, mentre s’hi feien diverses obres, era llastimós. El trespol tenia molts de clots i la volta permetia que caigués dins el temple l’aigua de pluja. Per motius de seguretat, es manà que la casa del vicari es construís damunt la volta del temple -com a Sant Miquel de Balansat-, on va estar fins als darrers anys del segle XIX. L’arxiduc Lluís Salvador encara la dibuixà així (1867). 1726. Acabades les obres del temple i de la casa nova del vicari, tot el conjunt es trobava en bon estat, i així continuava el 1771, i ja s’hi havien fet alguns treballs d’embelliment. 1785. Sant Antoni Abat és la denominació oficial que es dóna a la parròquia, que fins aleshores sols tenia el títol de vicaria. 1805. Fou enrajolat el cor. Poc després (1808), per primera vegada, es varen enrajolar el presbiteri i la nau amb rajola fina. L’obra fou substituïda posteriorment per l’actual tipus de rajoles (1958).

1960. Es va obrir la porta de davall el cor i es posà la llàntia gran de ferro, obra de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Són dignes de veure-s’hi, entre d’altres coses: l’escultura de sant Antoni, del s. XVIII; el retaule de tres pintures Maria Magdalena (1808); l’èxtasi de sant Antoni -a la capella del sant; el sòcol del presbiteri, de rajoles de València (1808); els quadres dels sants metges Cosme i Damià, de sant Francesc Xavier; tot el retaule de sant Roc (1719), que es posà a la capella del sant la gran festa que els portmanyins li dedicaven, després de la pesta de 1652, perquè no hi hagué cap mort a Portmany; la pica de l’aigua beneita, d’un encant considerable, per l’àngel que sosté la pica, segons Josep Maria Quadrado, etc.

Pel que fa a l’extintor del temple, impressiona la seua grandiositat, en forma de fortalesa, a la qual ajuda en gran manera la bella torre, quadrangular, de l’angle de gregal. També són notables el pati descobert i el porxo que en resta a mà esquerra entrant, on es conserven les antigues lloses posades, Déu sap quan, com a paviment.

El campanar té la forma actual des de 1977, any en què li fou donada per tal de dissimular l’anterior, poc encertada, la qual, al seu torn, havia substituït l’espadanya inicial.

Amb les darreres obres d’embelliment (1991), es llevà una edificació adossada a la part posterior del temple, que restava, en part, tapada. Així resta visible tota la façana.

Festa patronal: 17 de gener

Església de Sant Mateu d'Albarca

1975. La parròquia de Sant Mateu apòstol figura entre les que foren instituïdes pel primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra. Fins aleshores no existia cap temple dedicat a sant Mateu.

Ben aviat, tot el terme de l’antiga vénda d’Albarca, del quartó de Balansat, amb un afegit de Sant Mateu. Els treballs per edificar de bell nou el seu temple no es feren esperar. Tot i així, com que havien de durar uns anys, una sala de la casa d’Antoni Cardona -avui ca n’Esperanza- fou dedicada provisionalment a parròquia. No fa gaire que persones d’edat de la casa encara repetien quina era la peça que antigament serví de temple.

A la darreria del s. XVIII, l’església de Sant Mateu ja s’havia acabat, però encara restaven per completar nombrosos detalls d’adorn, més o menys necessaris. Això no seria cert si ho fos la llegenda popular que, sense cap recolzament documental, assegura que els pobladors d’Albarca treballaven sense repòs per tal d’acabar el seu temple abans que els de Corona no acabassin el de santa Agnès. Aquest, però, malgrat que els murs varen caure quan ja eren ben alts, pogué acabar-se primer, tot i que, per tal d’aconseguir-ho, els de Corona hagueren de fer l’església molt més baixa que cap altra.

1873. El primer presbiteri era molt més petit que no l’actual, puix que no comprenia gaire més que la tarima de l’altar major. L’any esmentant fou modificat en la forma actual, obra que realitzà el mestre picapedrer Miquel Torres “Cires”.

1968. L’altar major que té l'església de Sant Mateu és d’aquest any. Les columnes damunt les quals se sosté procedeixen d’una perforada subterrània que poc abans s’havia fet al pla d’Albarca cercant l’aigua viva que no va aparèixer. No es troben obres d’art al presbiteri ni a la nau.

Capelles: a la dreta, des del presbiteri: capella Nova o de la Mare de Déu de Montserrat. És la més fonda de totes i per la part exterior ressurt notablement dels murs mestres. La qualificació de nova, que es conserva, assenyala que es va construir després d’acabar-se el temple. El 1886 ja es troba l’advocació, i cal pensar que aleshores la capella ja s’havia enfondit. Les altres capelles de mà dreta són les del Roser, també fonda i segurament del mateix temps que la de Montserrat, del Sant Crist i de sant Josep. A l’esquerra es troben les capelles del Cor de Jesús, de sant Vicent, de la Mare de Déu del Carme, de sant Joan i sant Jaume. El cor, que ha conservat la barana vella de fusta, és de la darreria del s. XIX. Les bigues inicials s’endoblaren (1891) i, per sostenir-les, hagueren de posar-hi el tauló doble que encara s’hi veu.

Els porxos de missa, amb tres arcs exteriors i cinc d’interiors, es varen construir els anys 1884-1885. Així s’entén per què l’arxiduc Lluís Salvador no els pogué veure quan visità la parròquia (1876), ni els inclogué a la bella làmina titulada Sant Mateu. Tenen la cobertura de bigues i tegells de savina. Curiosament no hi ha pedrissos per seure, com a altres esglésies. Són notables els graons de pedra picada de l’entrada als porxos i de la porta del temple. Davall els porxos es troba el calvari.

L’espadanya és d’altura considerable, però ben proporcionada a la façana principal del temple. Varen construir-la els mestres picapedrers Miquel Torres “Cires” i Antoni Torres “Cova” (1861). La campana s’hi puja l’any 1864.

Junt amb els de Sant Llorenç i Sant Carles, el temple de Sant Mateu és considerat com un dels de millor traça entre tots els de la pagesia d’Eivissa i Formentera.

Festa patronal: 21 de setembre