Situada en una zona escarpada entre sa Foradada i el Cap Nunó, a uns 20 m sobre el nivell de la mar, sa cova des Vi conserva a la paret i al sostre les úniques pintures rupestres que fins al moment s’han trobat a l’illa d’Eivissa. Tot i els nombrosos estudis que s’han realitzat des de 1917, en què foren descobertes per l’abat Breuil, els/les investigadors/ores segueixen sense arribar a un punt d’acord pel que fa a la cronologia i a la significació de les imatges representades.

Aquest abric rocós és freqüentment anomenat cova de ses Fontanelles, ja que es confon amb una cova propera, que té una surgència d’aigua dolça, situada gairebé a nivell de la mar. El nom adequat fa referència a l’ús que se’n va fer en els primers anys d’aquest segle com a magatzem per al vi que es feia amb les parres sembrades a petites rotes dels voltants.

Les pintures avui dia presentaven un precari estat de conservació, però han estat restaurades. Només en quedaven restes de pigment negre encastat en la roca, cosa que dificultava molt el seu estudi. Afortunadament, Breuil publicà el 1920 l’esquema d’una part, i existeix material fotogràfic posterior que ha permès conèixer elements que malauradament ja no existeixen.

En el seu estudi considerava que a la cova s’hi representaven una mena de vaixells i que les pintures eren d’època prehistòrica. Aquesta datació és la que s’ha mantengut majoritàriament fins fa ben pocs anys. Però, el 1982 l’arqueòleg Joan Ramon aportà una nova visió, tot comparant sSa cova des Vi amb les pintures rupestres de Grotta Regina (Sicília), datades amb seguretat en època púnica.

El complet treball publicat el 1987 per A. Beltrán, B. Costa i J. H. Fernández, que divideix les imatges en tres panells diferents (un d’ells només estudiat a partir de fotografies), s’inclina també cap a aquesta darrera possibilitat, atenent a les semblances amb les esmentades imatges sicilianes i a la importància que la cultura púnica assolí a Eivissa.

Bibliografia
-BELTRAN, Antonio; COSTA, Benjamín; FERNÁNDEZ, Jordi H. (1987). Las pinturas rupestres de “Sa Cova des Vi”, Ses Fontanelles. Sant Antoni de Portmany (Ibiza). Eivissa: Govern Balear (Trabajos del Museo Arqueológico de Ibiza, 17)
-BREUIL, Henri (1920): Cueva de las Fontenelles (Iviça). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. Volum XX, núm 10, pàgines 369-376, desembre. Madrid.
-FERRER, Joana M. Eivissa prepúnica. Diario de Ibiza, 7, 8, 9, 11 i 13 d’agost de 1975.
-RAMON, Joan (1982). L’època feniciopúnica i la seva transcendència en la Història Antiga d’Eivissa. Quatre Conferències del Congrés de Cultura Pitiüsa. Pàgines 17-37. Eivissa.
-RIBES, Enric (1995). La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany. Eivissa: Institut d’Estudis Baleàrics.

SES TORRES D’EN LLUC

En una estratègica posició de vigilància, en el cap d’Albarca, a l’extrem nord del municipi, s’hi troben les restes arqueològiques d’una antiga fortificació. En queden encara, i són fàcilment observables, les bases de dues torres de planta ovalada, unides per un llarg tram de murada (fins a 99’5m). L’estudi d’allò que ha arribat fins als nostres dies no ha permès, de moment, ubicar aquesta construcció cronològicament ni determinar-ne amb exactitud la funció per a la qual fou alçada.

El conjunt té un traçat gairebé rectilini i els/les investigadors/ores consideren molt probable que la seva extensió originària havia de ser major, amb altres trams de murada i altres torres unides a aquesta. La publicació dels resultats de l’excavació arqueològica, portada a terme pel Consell Insular l’any 1994, ens desvetlla que la construcció es realitzà amb pedra calcària de la mateixa zona, molt lleument treballada i col•locada emprant morter de calç.

Quines dades tenim per establir una cronologia? Molt poques:

-Llegendes d’època moderna ens aporten una imatge de ses Torres d’en Lluc com un element en desús, del qual ja s’ha perdut completament la memòria.
-Els dos únics fragments ceràmics trobats en la intervenció arqueològica esmentada abans pertanyen amb probabilitat a l’època baiximperial romana i sembla que es tracta de material recollit amb la terra en el moment de la construcció, és a dir, ja rebutjat amb molta anterioritat.
-La tipologia de planta de les torres que s’apropa a un trapezi és desconeguda en qualsevol altre element estudiat fins al moment a les Pitiüses. Per tant, sembla que no podríem identificar-la amb cap de les cultures que millor coneixem fins al moment.

Així les coses, es pot només delimitar un llarg espai de temps com a possible cronologia de la fortificació que aniria entre la Baixa Antiguitat i els primers moments de la Baixa Edat Mitjana (s. IV-V a s. XII-XIII).

Bibliografia
-RAMON, Joan; GARRIDO, Carlos (1995). Ses Torres d’en Lluc, Sant Mateu d’Albarca, Eivissa. Eivissa, Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Quaderns d’Arqueologia Pitiüsa, vol. 2.
-RIBES, Enric (1995). La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany. Eivissa: Institut d’Estudis Baleàrics.


CAPELLA DE SANTA AGNÈS.

Documents del segle XIV que reflecteixen diversos noms de lloc ja esmenten repetidament la Cova Santa, situada al coll que d’ella rebia nom, confinant amb la Talaia de Sant Antoni i les garrigues i muntanyes d’en Nunó i cala Salada. Posteriorment es manifesta el motiu de dir-li santa, que no era cap altre, com se sap, més que la veneració al fons de la cova d’una imatge molt antiga de la màrtir romana santa Agnès, que havia arribat allà per camins que sols són coneguts per la tradició popular.

La mar esvalotada posava en perill una nau amb tots els passatgers, un dels quals, portador de la imatge, prometé deixar-la en acció de gràcies, perquè fos venerada en el port on l’embarcació pogués arribar, si aconseguien salvar-se. Com que pogué sortir del perill a redòs del port de Sant Antoni de Portmany un dia 24 d’agost, des d’aleshores la santa fou tenguda allà en gran veneració.

Encara avui, passats no se sap quants de segles, Sant Antoni dedica a santa Agnès una gran festa el dia vint-i-quatre d’agost, que ve a ser un ressò de la que segles enrere se celebrava dins la cova i als seus voltants.

La senzilla capelleta del fons de la cova, darrerament restaurada, pot ser obra dels primers segles del cristianisme, quan es va estendre molt la devoció a santa Agnès. Al segle XVII es feren obres de manteniment a la cova i poc després s’aixecà una ermita devora la porta, ja desapareguda. Més endavant, a la primera part del segle XVIII, els habitants de Portmany i d’algunes parts de Balansat, com Corona, volgueren aixecar a santa Agnès una església digna, que pogués admetre tots els devots assistents a la festa, més nombrosos any rere any. Aquella església, mai no acabada del tot, per les raons que podran conèixer-se, és la que passà a propietat particular i encara és coneguda com la Capella.

La institució de la diòcesi d’Eivissa (1782) fou la mort de l’església començada. Un poc abans (1726), els pobladors dels Vedrans i Benimussa ja havien fet interrompre les obres per algun temps. Aixecaven l’església pròpia, Sant Josep, i es negaren a seguir participant en les feines d’un altre temple començat anteriorment.

El primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra, sembla que amb criteri encertat, no veié que fos possible que el temple s’acabàs, perquè la seua proximitat al de Sant Antoni no aconsellava fer la parroquial. I com que els temps no eren propicis a l’amuntegament d’esforços i despeses, a la vista dels nous temples parroquials en espera de construcció, per la devoció que tota aquella gran rodalia demostrava tradicionalment a santa Agnès, li fou dedicada la parròquia que s’eregí a Corona, comarca de Balansat confinant, per aquella banda, amb la de Sant Antoni de Portmany.

No passà molt de temps, i l’obra de l’església començada i quasi acabada, on més d’una vegada ja s’havia celebrat la festa del vint-i-quatre d’agost, fou venuda a una família particular.

Avui és molt de plànyer que l’església, el naixement popular de la qual sortí d’una decisió comunitària de nombrosos devots, no pugui ser un santuari que ens recordi l’arribada de l’evangeli a Portmany i a tota l’illa, dins la boira dels segles, on la primitiva capelleta de la cova es pot ajuntar amb els noms dels bisbes Opilió i Vicent, dels segles V i VI.

Festa votiva: 24 d’agost

Bibliografia
( Joan Marí Cardona . Esglésies d’Eivissa i Formentera )